dissabte, 1 de gener del 2000

Al·legacions D'EUiA de Barberà a l'Ordenança de Civisme

A l'atenció de l'Alcaldessa-Presidenta de l'Ajuntament de Barberà del Vallès


José Luis Rivera Arias, major d’edat, amb DNI número XXXXXXXX i domicili
a efectes de notificacions a Av. Generalitat, 68 escala B entresòl 2a de Barberà del
Vallès, en representació d' Esquerra Unida i Alternativa, en tant que Portaveu
Municipal, davant l’Ilma. Alcaldessa-Presidenta de l’EXCM. Ajuntament de Barberà del
Vallès, COMPAREC I DIC

Que amb data 27 de gener de 2010 el Ple Municipal de Barberà del Vallès va aprovarinicialment l'ORDENANÇA GENERAL DE L’AJUNTAMENT DE BARBERÀ DELVALLÈS PER LA CONVIVÈNCIA I EL CIVISME, publicada al Butlletí Oficial de la
Província de Barcelona número 32, de 6 de febrer de 2010.

Que, mitjançant el present escrit, i dins del termini establert per l'article 49 lletra b de la
llei 7/1985 de 2 d'abril reguladora de les Bases del Règim Local presento les següents

AL·LEGACIONS

Primera. VULNERACIÓ DEL PRINCIPI GENERAL DE JERARQUIA NORMATIVA.
En tant que és un principi general ordenador del dret, el principi de norma especial
deroga norma general que entenem vulnerat amb l’aprovació d’aquesta ordenança. En
atenció al redactat d’aquesta veiem com es deroguen en ella un seguit d’ordenances
vigents fins el moment d’àmbits diversos i que responen a habilitacions competencials
diverses, deixant amb aquesta nova norma i la conseqüent derogació parcial de textos
anteriors “en tot allò que contravingui el text normatiu” deixant com a deure del ciutadà
afectat la cerca confusa de la regulació de la norma en diferents textos emanats de
l’Administració. Així els Títols II, III i V deroguen parcialment la llista no tancada
d'ordenances vigents recollida en la Disposició Derogatòria única. A contrari, la
Disposició Addicional cinquena modifica el text d'una ordenança vigent. Entenem que
és contrari a dret i al principi invocat aquesta regulació d’àmbits diversos dintre
d’aquesta nova norma i que a més provoca indefensió i confusió vers el ciutadà afectat
per les activitats aquí regulades que configuren amb aquest canvi un ventall de normes
que afecten al ciutadà de manera dispersa i confusa. Ans al contrari, entenem que el
correcte hagués sigut que el legislador modifiqués en cadascuna de les ordenances
aquí afectades el canvi específic en el seu redactat i es limités a legislar únicament en
aquesta els canvis legislatius que responen íntegrament a l’objectiu d’aquesta nova
norma: el foment de la convivència i el civisme , segons els arguments fàctics i jurídics
expressats en la seva exposició de motius.


Segona. MANCA DE NORMA LEGITIMADORA.

El fonament legitimador legal d’aquesta ordenança és la llei 57/2003 de 16 de
desembre, de mesures per la modernització del govern local que afegeix a la llei
7/1985 reguladora de les bases de règim local els articles, en el aquí ens afecta, 139 a

141. Com indica l’Exposició de Motiu de la citada llei, es tracta d’omplir una llacuna
legal en matèria de potestat sancionadora municipal en esferes que no tenen regulació
legal sectorial, d’acord amb el principi de legalitat en l’àmbit sancionador.
Per tant, qualsevol regulació en la matèria que excedeixi de la regulació de la norma
legal legitimadora no troba recolzament legal per absència de norma legitimadora per
sancionar.

L’Article 139 de la LRBL abasta les relacions de convivència de interès local i l’ús de
serveis, equipaments, infrastructures, instal·lacions i espais públics. A aquesta
legitimació legal que ens ofereix la norma marc, se li ha de conjugar a més el fet que
no trobem emparament legal específic en cap norma específica, i a més hem de tenir
en compte l’exposició de motius de l’ordenança objecte d’al·legacions per veure si
efectivament en la seva exposició i pressupòsits de necessitats i objectius als quals es
tracta de donar resposta en el cos legal, estem efectivament davant d’un veritable
marc legitimador. Amb tota aquesta conjugació de raonament, en aquest motiu
d’al·legació entenem que no es donen els pressupòsits legals per legitimar l’ordenació
de bona part de les conductes aquí regulades com infraccions. A continuació fem una
exposició no tancada d’alguns dels articles que entenem vulneren aquest principi.

a) En atenció a l’existència de normativa específica ja existent i al fet que l’article 140
de la LBRL exclou expressament les conductes que estiguin regulades en la Llei de
Seguretat Ciutadana com a infraccions molt greus. Article 26 en matèria de caça i
pesca, article 56 en matèria de joc, article 62 en matèria de tinença d’armes, article 64
en matèria de mendicitat, article 64 en matèria de mendicitat, article 60 i 61 en matèria
de consum d’alcohol i drogues.

b) la potestat s'estableix per a "l'ordenació de les relacions de convivència", en aquest
sentit cal un cop més anar a l’exposició de motius de la citada ordenança, donat que
pel text contingut en aquesta tot sembla remetre’ns a una normativa molt més abocada
al foment de les bones relacions de convivència, desenvolupant moltes més mesures
de prevenció i mediació que no pas de regular exhaustivament la quantitat de
conductes infractores que poden ser sancionades per l’administració. En aquest sentit,
argumentem tambè que hi ha tot un conjunt de conductes infractores que seran
gairebé d’impossible persecució i sanció pel fet de voler el legislador regular i ordenar
conductes totalment assolides per la ciutadania i de difícil correcció, si més no, no amb
una norma amb la que tenim a mans. A més, destaquem la manca de norma
legitimadora en la regulació d’aquestes conductes des d’una doble vessant el fet que
no pertorben les relacions de convivència en la qual es fonamenta tota l’ordenança i
per altra el fet de que manca una definició objectiva d’aquest concepte passant a ésser
el legislador subjectivament qui interpreta aquest concepte. Alguns exemples no
tancats que entenem vulneren aquest apartat d’al·legacions serien: abocar líquids no
perjudicials als arbres i escocells (art. 24.5 e), la presència d'infants de pit als
espectacles públics (art. 76.8.b), regulació dels cendrers de les terrasses dels bars
(article 43.9), la neteja de les miccions dels animals domèstics (art. 67), beure
directament del tub d'una font (art. 25.2.f i la persecució de la contaminació acústica
provocada per la veu humana (art. 89.2.c) fins i tot quan no es superin els límits
admesos (art. 89.3) En general, els títols II, III i V regulen conductes regulades per
normatives específiques i que només de manera tangencial poden incidir en la


convivència (activitats, obres, residus).

c) Els béns de titularitat privada no són objecte de cobertura de la norma així com
tampoc les activitats que en ells es desenvolupin (art.139 LBRL) així doncs, la
regulació d’ una barbacoa en espai privat (art. 73.1), ), o col·locar un cartell amb el
ròtul "es vén" a dins del cotxe (art.81.2) per exemple no poden ser objecte de regulació
en el marc sancionador d’aquesta ordenança per envaïr el marc competencial que ens
dóna l’ordenament en aquest sentit. En aquest sentit, no pot aplicar-se l’article 3.4 en
quant extèn a aquests béns l’àmbit objectiu de la norma, i cal recordar que totes
aquestes conductes poden ser perseguides per altres vies de l’ordenament jurídic, ja
sigui en reclamació civil o bé amb denúncia penal quan així es derivi de la conducta.

Tercera. VULNERACIÓ DEL PRINCIPI DE PERSONALITAT EN LES SANCIONS I
DE SANCIÓ SENSE CULPA.

Es veu vulnerat aquest principi ordenador del règim sancionador en diferents
preceptes de l’ordenança, d’una banda pel que a fa a la responsabilitat dels pares i
tutors dels menors, articles 4.2 i 128.3, a més de caure en la vulneració del principi de
non bis in idem en tant es fan compatibles mesures alternatives adreçades als menors
amb la indemnització dels danys i perjudicis a satisfer pels seus pares i tutors,
entenem que aquest mecanisme ja està contemplada a altres branques del dret (civil i
penal) no troba marc jurídic aplicable en el règim administratiu. D’altra banda a l’article

4.3 es fa responsables de manera directa, i no subsidiària als organitzadors dels actes
públics pels fets ocorreguts en aquests, així com també a l’art. 80.3 per les pintades
ocasionades en el desenvolupament d’actes lúdics i esportius. Aquesta regulació a
més de no incorporar la prova certa en la relació de causalitat extrapola el que
possibilita la norma sancionadora en atenció al principi de personalitat de les sancions.
Vid Sentències del TSJCyL de 5 de desembre de 2006 i de 15 de desembre de 2006.
També queda vulnerat aquest precepte en l’article 91.3 on s’imputa la responsabilitat
del titulars de les activitats pels comportaments dels “clients” (o no) dins o fora del seu
establiment, trencant d’aquesta manera l’esmentat principi de causalitat i de
responsabilitat personal pels actes objecte de sanció.
I per últim, destaquem els arts. 79 i 80 sobre pintades i graffitis en aquesta ocasió per
una absència notable que xoca amb el costum ja instaurat a la ciutat i expressió,
entenem d’una col·laboració entre la ciutadania, l’administració i els grups de la ciutat
que tenen un arrelament i una llarga tradició en aquesta expressió cultural, de cedir
espais de titularitat pública i/o privada (façanes i tanques d’edificis) pel normal
desenvolupament artístic d’aquests grups de joves de manera ordenada i consentida.
Així doncs, si el que estem regulant és una norma de foment de la convivència i el
civisme s’hauria de poder reflectir les bones pràctiques en aquest sentit arrelades ja a
la ciutat, fruit del consens i del mutu acord entre els agents implicats. A més, entenem
sobrepassa l’habilitació competencial el fet d’exigir permís municipal quan hi ha acord
entre el titular del bé privat i els autors dels graffitis per cedir el seu bé per aquesta
expressió.
Quarta. VULNERACIÓ DEL PRINCIPI DE CONCRECIÓ DE LES ACCIONS
SANCIONABLES.

A més del principi de legitimació legal, un altre fonament del règim sancionador és la
concreció de les actuacions objecte de sancions. La regulació inconcreta o amb
termes genèrics fa que el citat precepte devengui inaplicable de fet. Així al llarg de
l’ordenança trobem referències a termes ambigus com ara “degut ornat o estètica
deguda al paisatge urbà”, no es descriu a la norma quina es la condició d’ornat que


s’ha de guardar, o en relació al soroll quin és el criteri per establir que es destorba la
tranquil·litat dels veïns afectats, ho condiciona el mateix veí, amb la denúncia d’un únic
veí s’entén amenaçada la tranquil·litat?
D’altra banda els articles 134 a 137 on s’estableixen les infraccions per títols de la
totalitat de l’ordenança crea un grau de confusió i dispersió en l’aplicació de les citades
infraccions tal, que entenem s’hauria de poder corregir a través d’un capítol ordenat en
matèria d’infraccions detallant cadascuna d’elles de manera clara i precisa amb
l’objectiu de crear un cos clar i entenedor per aquells a qui s’adreça la norma, aquest
fet junt amb la derogació parcial de tot un conjunt d’ordenances vigents “ en tot allò
que contradigui l’actual ordenança” crea un cos sancionador procliu a crear situacions
de desconeixement i indefensió pels ciutadans que han de vetllar per fer-la respectar.

Cinquena. VULNERACIÓ DEL PRINCIPI DE RESERVA DE LLEI:

a) Limitació de Drets fonamentals:

-Llibertat d'expressió i d’informació. El capítol II de l’ordenança enumera tot un seguit
de conductes prohibides i/o en tot cas sotmeses a prèvia autorització municipal, com
ara la col·locació de cartells, materials escrits, etc. en el conjunt de la ciutat, vulnerant
d’aquesta forma la llibertat d’expressió i d’informació dels agents socials i polítics de la
ciutat, i això ho fonamenta en el “dret de gaudir del paisatge urbà de la ciutat, que és
indissociable del deure correlatiu de mantenir-lo en condicions de neteja, polidesa i
ornat”, argumentació que pensem no trenca aquests drets fonamentals constitucionals
a més de situar en l’esfera subjectiva de l’administració el concepte de paisatge urbà
idíl·lic. A més, en l’art. 47.7 quan es parla de publicitat i de la seva regulació en el
municipi, l’ordenança eximeix d’aquesta regulació als agents socials pel que entenem
tracta de protegir el dret d’informació i de llibertat d’expressió, però no ho fa de manera
oberta i àmplia com seria preceptiu, sino situant aquesta desregulació de la
responsabilitat per aquestes activitats previ el control i autorització de l’administració,
vulnerant de nou el citat dret fonamental.

-Llibertat d'associació: Entenem que es coarta i/o dificulta de manera greu
l’organització d’activitats culturals i lúdiques amb l’afegit de responsabilitats
extrapolades als organitzadors (associacions de la ciutat) en tant en quant s’afegeixen
al llarg del text les obligacions i responsabilitats que es derivin dels actes organitzats
per aquestes, com ara hom recollit en els arts. 39 i 80 de l’ordenança. A més d’incórrer
en altres vulneracions de dret ja comentades anteriorment.

-Dret de reunió i manifestació. L'article 19 estableix necessitat d'autorització per a
qualsevol ús dels espais públics fora de l'ús comú així activitats contingudes en
l’exercici d’aquest dret fonamental com ara recollida de signatures, taules d’informació
sobre àmbits d’interès ciutadana, campanyes a la via pública, i manifestacions podrien
veure’s afectades i compromeses pel preceptiu control de l’administració per tal de
portar-les a terme.

-Dret a la inviolabilitat del domicili (article 88.1) els ciutadans han de deixar entrar a
casa els funcionaris, precepte entenem xoca amb la jurisprudència constitucional en
aquest sentit.


Sisena. DESVIACIÓ DE PODER.

Entenem s’hi incorre en aquest vici quan a l’art. 6.6 es col·loca com a deure de
qualsevol ciutadà el fet de posar en coneixement de l’administració qualsevol fet
realitzat per un altre que vingui detallat a la norma com a infracció. La norma
sobrepassa el deure de qualsevol ciutadà en obligar-lo a coadjuvar amb la norma. Si
aquesta regulació s’hagués situat en l’esfera dels drets no s’entraria en aquesta
contradicció, però no pot regular-se un deure ciutadà basat a més en una
competència exclusiva de l’administració com és la de la cura de l’entorn i dels béns
públics situats en ells. L’obligat respecte a la norma i a la conducta que a través
d’aquesta s’imposa a qualsevol persona que visqui o transiti per barberà es dóna ja de
per si amb l’efecte que emana de tota norma jurídica a fer complir, una cosa és això i
l’altre el situar al ciutadà com obligat a “denunciar” .

En virtut de tot hom exposat,

SOL·LICITO

que s'admetin a tràmit les al·legacions exposades, i en base a les mateixes s'acordi:

1. La retirada de l'Ordenança General de l'Ajuntament de Barberà del Vallès per la convivència i el civisme.
2. En el seu defecte, que siguin eliminats els TÍTOLS II, III, i V, subsanades les deficiències al·legades dels TÍTOLS I, IV i VI, i que el text resultant se sotmeti a
consulta per part dels ciutadans i ciutadanes de Barberà del Vallès.
3. Que se'm tingui com interessat en les actuacions posteriors relatives a aquest expedient.


Barberà del Vallès, 12 de març de 2010